Ada Colau i la fi del benefici del dubte

ADA

Quan Ada Colau guanyà les eleccions municipals a l’alcaldia de Barcelona i formà govern un munt de gent, de dreta i esquerra, va augurar tota mena de mals. Jo, que en cas d’haver viscut a Barcelona –en vaig marxar ja fa cinc anys– no l’hagués votat, vaig preferir atorgar-li el benefici del dubte. Aquest benefici expirà abans d’ahir.

Segons recull eldiario.es, el dia 8 de febrer Ada Colau digué, en relació a la negociació del conveni col·lectiu dels treballadors de TMB:

Tenemos toda la disposición a negociar, lo que sabe mal es que se haya ido directamente a convocar una huelga, cuando todo el mundo sabe que una huelga es incompatible con una mesa de negociación

Ho vaig haver de llegir dues vegades perquè no m’ho creia. Aquestes paraules retraten una Colau molt diferent de la de la PAH, la que organitzava ‘escraches’ mentre mirava de ‘negociar’ amb entitats bancàries i administracions públiques. El problema no és tan sols de coherència amb el seu passat recent; el problema rau en què aquestes declaracions es carreguen la història de les lluites obreres. Si d’alguna cosa han servit les vagues a Europa ha estat per a millorar, i molt, les condicions de treball imperants al segle XIX i la primera meitat del XX.

Colau potser oblida –o pitjor, desconeix– que el dret a vaga fou conquerit amb molt d’esforç, patiment i vessament de sang. Potser oblida –o pitjor, desconeix– que la vaga és una eina de pressió legítima en cap cas limitada per cap negociació.

Fórmules com ‘todo el mundo sabe’ amaguen una ment molt petita, molt adotzenada, molt abocada a la comunicació política de sempre. Expressions com ‘incompatible con una mesa de negociación’ la retraten com el que potser és i ha sabut amagar, una arribista interessada en conquerir i mantenir el poder. Sona massa a ‘casta’, a la vella política que diu combatre.

Els treballadors del metro de Barcelona no són sants de la meva devoció. Han pres, massa vegades, els usuaris del servei com a hostatges de les seves reivindicacions. També és cert que poques opcions els han quedat. Ignoro si aquesta vegada tenen raó –o no– però del que sí que estic segur és que tenen dret a fer vaga i mantenir-la fins i tot durant la negociació. Ada Colau també té dret a no negociar amb ells fins que no desconvoquin les mobilitzacions, però que no s’amagui rere frases fetes ni retorci una realitat que, ai las, ja no és com a ella li agradava imaginar.

Anuncis
Publicat dins de General, Política catalana | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Els primers 50 anys de la Gran Enciclopèdia Catalana

ENCICLOPÈDIA

El Grup Enciclopèdia Catalana fa 50 anys. Un projecte que va començar el 1965 amb l’objectiu de crear la ‘Gran Enciclopèdia Catalana’ i que ha diversificat les seves activitats incloent, entre d’altres, llibre de text, llibre infantil i juvenil, i grans obres. Per commemorar el seu primer mig segle d’història la institució celebrarà diferents actes.

Un d’ells, al que vaig assistir com a convidat, dugué per títol ‘EL PAPER DE LA CULTURA EN LA CATALUNYA DEL SEGLE XXI. 50 anys d’Enciclopèdia Catalana: llegat i projecte’ i tingué lloc el passat 5 de novembre a l’Ateneu Barcelonès. Els organitzadors tingueren l’encert de plantejar tres qüestions amb perspectiva històrica, rellevància social i projecció de futur.

IMG_2908

Un moment de la xerrada amb Albert Pèlach, Ramon Folch, Àngel Castiñeira, Muriel Casals i l’autor d’aquest article. Imatges: Fundació Enciclopèdia Catalana

Enciclopèdia Catalana: el llegat

Per a qualsevol persona aliena a la història recent de la cultura catalana la creació d’una enciclopèdia no li resultarà especialment remarcable; des del segle XVIII la cosa no té massa secret i ja fa deu anys que foren superades per la Viquipèdia.

Començar un projecte d’aquesta envergadura en català deu anys abans de la mort de Franco no fou fàcil. El català estava tolerat en l’àmbit privat, es permetia publicar en la nostra llengua però romania prohibit –amb escasses excepcions– a l’ensenyament i del tot absent de l’administració pública.

Si per la generació dels meus pares l’Enciclopèdia Catalana fou una fita en la recuperació d’una cultura i llengua maltractades, per a mi forma part del paisatge sentimental de la meva infància i joventut. Vaig créixer en una família que apreciava els llibres i, per la qual, una enciclopèdia era la clau de volta de qualsevol biblioteca. Quan vaig ser prou gran per saber llegir l’Enciclopèdia ja hi era i avui, inevitablement obsoleta, és present a casa del meu pare, a qui ha sobreviscut.

Rere la ‘Gran Enciclopèdia Catalana’ arribà a casa ‘Catalunya romànica’, una obra enciclopèdica de 27 volums dedicada al romànic català, tan colossal com exhaustiva, que diu molt envers la nostra capacitat col·lectiva de dur a terme projectes de rendibilitat econòmica dubtosa però d’un profit social i cultural indiscutible.

En el llegat d’aquesta institució hi ha cinc anys que considero decisius, cinc anys que comencen a bastir-se molt abans, i que es resumeixen així:

  • 1993. Publicació de l’Hiperdiccionari català-castellà-anglès, primer diccionari electrònic en CD-ROM publicat a l’estat.
  • 1995. Publicació d’Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans
  • 1996. Presentació de Compacta, la primera enciclopèdia multimèdia universal en català en CD-ROM.
  • 1997. Neix Catalunya en línia, l’espai d’internet que inclou la Hiperenciclopèdia, la primera enciclopèdia universal en línia d’Europa i la segona del món, i el Gran Diccionari de la llengua. Adquisició de l’editorial Pòrtic.
  • 1998. Creació, en col·laboració amb la UOC, d’Ensenyament Obert, centre d’ensenyament a distància per internet.

En aquesta tessitura tecnològica en la que tot era per fer i per venir s’assentaren les bases del que llavors era tan sols el futur i avui és una realitat. Als CD-ROM se’ls endugué Internet però tant l’enciclopèdia i el diccionari on-line com la plataforma d’ensenyament foren pioners. Errors i encerts.

Sense l’Enciclopèdia i el seu grup d’empreses la cultura catalana seria molt més petita, local i limitada, no podríem declinar la cultura universal en català, ens costaria molt més viure cada dia en la nostra llengua i encara més exportar la nostra cultura més enllà del nostre àmbit lingüístic. Aquest és el seu llegat.

El protagonisme de la cultura a la Catalunya del segle XXI

La segona qüestió plantejada és vàlida per qualsevol lloc del planeta però, en un país com Catalunya on llengua i cultura sovint van de bracet i la llengua ha estat secularment maltractada, el protagonisme de la cultura és més important.

Fins a la fi del segle XX la producció de cultura estava tant limitada com la producció de qualsevol altre producte: les barreres d’entrada eren fortes i les inversions necessàries, quantioses. En aquest context la difusió dels productes culturals depenia dels mitjans de producció. No s’aprofitava tot el contingut disponible sinó tan sols aquell que era possible produir en sèrie.

El segle XXI ha vist aparèixer una pila d’eines que eliminen moltes barreres d’entrada i fan assequible la producció de cultura. Si més no al primer món, qualsevol ciutadà és capaç de ser productor i consumidor de continguts, tots hem esdevingut prossumidors. La democratització no és absoluta –potser mai ho sigui del tot– però l’accés als mitjans de producció cultural és d’un abast que fa quinze anys pocs imaginaven.

Sense menystenir els productors professionals de cultura, el protagonisme cultural a curt i mitjà termini serà dels prossumidors, capaços d’assortir les seves comunitats amb un volum de continguts inèdit. Produiran per a qualsevol públic, qualsevol format i sobre qualsevol tema, produiran amb una gama de qualitats molt més rica que l’actual i les seves audiències seran menors però més actives –prossumidors, també– que les habituals fins fa ben poc. Ja està passant.

El protagonisme de la cultura a Catalunya i a qualsevol lloc amb accés fàcil a Internet serà de les fonts, no dels mitjans de producció. Atendre aquesta realitat serà fonamental per qualsevol empresa cultural que hagi viscut i pretengui viure de l’edició i la comercialització de continguts.

Com es pot implicar Enciclopèdia Catalana en aquest futur?

La tercera qüestió plantejada és com pot el Grup Enciclopèdia Catalana capitalitzar aquest protagonisme que bascula dels mitjans de producció als creadors de coneixement, a les fonts. Serà interessant veure tres casos d’enciclopèdia:

És impossible competir amb la Viquipèdia al seu terreny, és insuperable com a Enciclopèdia Universal. No tan sols perquè quantitativament conté més articles que qualsevol projecte enciclopèdic clàssic; fa deu anys una comparació de fiabilitat entre la Viquipèdia y l’Encylopaedia Britannica va demostrar que la seva fiabilitat es similar. Comparacions posteriors ofereixen resultats semblants.

Tant Plini com Diderot ordenaren coneixements existents sobre una base canònica; podem estar raonablement segurs que Plini reuní tot el coneixement en història natural de l’època. Diderot demanà a especialistes en cada una de les matèries que contribuïssin a una obra molt més extensa; l’objectiu de la Il·lustració era reunir i ordenar tot el coneixement humà.

Jimmy Wales feu quelcom molt diferent. Conscient que ja no era possible reunir tot el coneixement humà en una sola obra i que, a més, aquest coneixement no deixa de canviar i augmentar, creà una eina col·laborativa. Allò que a Plini i Diderot és sedàs i gestió activa, en Wales és passiva: la Viquipèdia és un sistema obert –per això és tant robust i resilient– no una obra tancada.

El contingut de la Viquipèdia depèn dels seus usuaris. Tot el coneixement humà hi té cabuda, res és susceptible de quedar-hi fora, per això és imbatible. És aliena a cànons, a l’Alta i la Baixa cultura; per a la Viquipèdia tot és cultura i aquest isomorfisme és a la vegada fortalesa i debilitat: la Viquipèdia pot ser superada, amb relativa facilitat, en camps especialitzats. Aquí hi ha un espai per als professionals enciclopedistes, però no a l’estil de Diderot sinó al de Wales, creant eines de coneixement compartit, obertes a comunitats especialitzades sota la tutela –que no el control– d’especialistes que els permeti assolir un grau d’excel·lència i profunditat (gairebé) inabastable per la Viquipèdia. Un projecte molt interessant en aquesta línia és l’Encyclopaedia Herder de filosofia o la més recent Stanford Encyclopaedia of Philosophy.

El futur enciclopedista és més en la gestió de comunitats –i del seu coneixement– que en la producció de continguts. El valor afegit sempre ha estat al mateix lloc però els imperatius industrials invertien aquesta lògica. El fonamental en una enciclopèdia mai fou la seva producció en paper ni l’enquadernació en volums sinó el seu anhel d’ordenar el coneixement per fer-lo accessible i útil a l’ésser humà. En una època en la que ja disposem d’un cabal virtualment inesgotable d’informació i coneixement l’enciclopedisme és més necessari que mai.

Versió en castellà 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

És quan voto que hi veig clar

urna

El proper 27 de setembre la independència guanyarà en escons i no perdrà en vots. Que guanyarà en escons ho sap qualsevol amb dos dits de front i la capacitat de sumar fins a cent. Que no perdrà en vots ho sap qualsevol que entengui que serà una jornada plebiscitària, no un referèndum. La suma de vots de Junts pel Sí i la CUP no superarà el 50% dels vots emesos –tant de bo m’equivoqui– però serà l’opció política més votada. Un pas més cap a la independència.

Fins el 2012 no em vaig creure que l’Estat espanyol fos capaç de tornar a repetir els mateixos errors que ha comès els últims dos-cents anys. Fins el 2012 no vaig decidir que volia la independència del meu país, malgrat no ser independentista. Ara ja n’estic segur. Espanya viu als llimbs entre la legitimitat democràtica del Regne Unit i l’eficiència abassegadora del centralisme de la República Francesa. España no és un Estat ni prou democràtic ni prou fort i aquí raurà la seva derrota.

Caurà una baula més de la cadena. L’Estat s’enfonsarà encara més en el seu històric marasme. Un cop més li mancaran a Espanya aquells estadistes que podrien evitar el desastre; l’Estat espanyol margina la intel·ligència quan veu perill perquè la confon amb la prudència i aquesta amb la covardia.

A Espanya no li manca intel·ligència política, mai n’hi ha faltat, però sempre ha estat al lloc equivocat, marginada lluny d’on se la necessitava. Fou així durant tot el segle XIX; perdé l’Imperi per excés de gònades i escassetat de mollera i cintura. Perdé el tren del segle XX per un impossible miratge africà que l’allunyà del progrés. Perdé el tren de la Història quan la seva tradició més obscura i retrògrada s’alçà en armes contra un govern democràtic.

El 1986 passà un tren i semblà que Espanya hi pujava. Semblà que Espanya per fi havia sortit d’aquell segle XIX en el que estava atrapada des que el 10 de setembre de 1898 conservà l’honra perdent els vaixells i tota la resta. Semblà que un gran salt endavant era possible.

Tan sols ho semblava. Molts catalans en vàrem tenir prou entre l’entrada a la Unió Europea i la liquidació de l’Estatut de Pasqual Maragall per veure que ni la Transició havia estat modèlica ni Espanya havia deixat de ser aquell país diferent, on tot passava a un altre ritme i amb una altra lògica.

Molts vàrem creure en el somni federal de Pasqual Maragall, primer en la nostra joventut, després en la maduresa; fou dur adonar-nos que els únics federalistes érem nosaltres i que aquell PSOE que al congrés de Suresnes proclamava el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya havia retrocedit no trenta, sinó cent anys.

La derrota de l’Espanya Eterna

La nostra és una lluita contra l’Espanya Eterna, contra el luctuós ‘¡que vivan las caenas!’, contra la decrepitud borbònica, contra els ‘pronunciamientos’, ‘alzamientos’ i ‘cruzadas’, contra la ‘Espanya antes roja que rota’ i viceversa, contra la ‘Unidad de Destino en lo Universal’, contra la ‘Reserva Espiritual de Occidente’ i el ‘nacionalcatolicismo’, contra el ‘parte médico habitual’ i el ‘sucesor de Franco a título de Rey’, contra el xarop de bastó com a resposta a qualsevol problema i el ‘ordeno y mando’, contra la LOAPA, el LAPAO i el Tribunal Constitucional, contra ‘al Estut le vamos a pasar el cepillo’ i les campanyes contra el Cava i l’escola en català, contra les amenaces, la por i la foscor.

Mancada de força bruta l’Espanya Eterna ja no és res, tan sols paraules. Sembla que els seus líders triguen en adonar-se d’aquest dramàtic canvi; la resta del món ja no permet solucions armades a problemes complexos. Són davant d’un atzucac: abocats al desastre real de perdre Catalunya tant si no canvien el rumb com si els dóna per enviar-nos els tancs; també seria desastrós, per a ells, acceptar la sobirania catalana i negociar-hi d’igual a igual per a preservar la unitat d’Espanya.

Tan se’ls enfot Espanya, no la volen per a res si no és Eterna. Semblen no veure que la única Espanya en la que Catalunya hi té cabuda és una Espanya discutible. Aquesta Espanya els terroritza.

Per què afirmo que no guanyar en vots serà un pas més cap a la independència? Els tancs i les porres ofereixen resultats contundents, absoluts, inequívocs. L’Espanya Eterna creu que el menyspreu, les amenaces, la mentida i la por tindran el mateix efecte. Però s’equivoquen: quan ens varen prohibir votar en un referèndum legal, vàrem acabar votant igualment. Per primera vegada a la història de l’Espanya Eterna la Generalitat desobeí una ordre i no passà absolutament res. Els més cafres de la caverna entengueren de seguida què significava. No hi havia, no hi ha, marxa enrere.

Ens han tractat de bojos, il·lusos, irresponsables; encara som aquí. Res del que han fet ha funcionat. No hem retrocedit. Ara hem entrat en una fase nova, la de la por; tots els mecanismes de l’Estat s’han posat en marxa: polítics, alts funcionaris, diplomàtics, banquers, grans empresaris, grans sindicats, quinta columna. Tots ens diuen que la independència serà l’Apocalipsi, la fi dels temps, com si Aragó hagués d’estrenar platja el 28 de setembre. El curiós del cas és que res del que diguin canviarà un resultat que es veu venir de lluny: guanyarem en escons, no guanyarem en vots.

Però no perdrem.

Quan no perdre és guanyar

Lluitar contra un estat com l’espanyol i no perdre és guanyar. Ho varen demostrar en el terreny militar totes les repúbliques llatinoamericanes que s’independitzaren el segle XIX: lluitaven contra un Imperi militarment més fort a qui se li acabava el temps. En tenien prou amb no perdre. Lluitaven a casa. No tenien pressa, anaven lluny. George Washington, uns anys abans, havia fet el mateix enfront l’Imperi Britànic.

Nosaltres, passats cinc anys d’aquell 10 de juliol de 2010, seguim sense perdre. L’Espanya Eterna ja va jugar el comodí del joc brut a la premsa; ara juguen el de la por. Aquell els va funcionar el 2012 i aquest els funcionarà ara. Però ni el 2012 ni ara s’esdevindrà cap batalla decisiva, que és el que ells voldrien.

El drama de l’Espanya Eterna contra la que lluitem és que la única manera que l’Estat té de guanyar una batalla democràtica realment decisiva és acceptant un referèndum d’autodeterminació; ai las! això ja és en si una derrota per a ells perquè implica reconèixer Catalunya com a subjecte sobirà! Aquesta paradoxa els ha impedit sempre jugar fort, jugar com el Regne Unit. Si l’Estat hagués acceptat un referèndum el 2012 l’haguessin guanyat sense massa dificultat. A canvi haurien d’haver negociat un tracte millor per a Catalunya, un encaix pseudo-federal que tanqués la qüestió indefinidament. Qualsevol federalista sap que aquesta era una solució barata, molt més barata que la que hauran d’empassar-se amb o sense independència de Catalunya.

L’Espanya Eterna ho vol tot, no negocia, venç, derrota. Ja ho va dir Unamuno jugant-se la vida davant Millán-Astray:

Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha.’

Els va funcionar quaranta anys més. Ara ja no poden vèncer sense convèncer però no en saben perquè mai ho han intentat, per això al·ludeixen a fantasmagòriques majories silencioses; aquest és el seu punt feble: una massa silenciosa que no surt de casa ni per manifestar-se a favor de l’Espanya que se suposa que volen és una massa que costa fer votar. Els grans partits espanyols s’han passat quaranta anys fomentant l’abstenció i l’abúlia política i ara que necessiten mobilitzar ‘els seus’ veuen que el 12 d’octubre amb prou feines reuneixen 50.000 persones a plaça Catalunya. Els partits catalans també han jugat a desmobilitzar la ciutadania però, com que el sobiranisme és un moviment de base, no els cal fer gairebé res per fer votar la gent. No dic que sigui fàcil però en això sobiranisme i unionisme s’assemblen com un ou i una castanya.

Passarà el 27 de setembre i ells hauran emprat ja el comodí del joc brut a la premsa, el comodí de la por, el comodí –desesperat– de la pressió diplomàtica per arrencar declaracions tèbiament favorables a la unió, el comodí de les amenaces més o menys dissimulades d’ús de la força. Semblen no entendre que de cap d’aquests comodins se’ns pot abusar; tornem al Regne Unit: Cameron emprà tots aquests recursos però ho feu de manera concentrada, en el moment adequat i en un referèndum vinculant. L’inquilí del 10 de Downing Street sabia que alguns recursos tan sols es poden emprar una sola vegada; si no funciona el contrincant ja la coneix i queda avisat, políticament vacunat. Ara tots esperem merder a la premsa contra Convergència, contra Artur Mas, contra Esquerra i contra qui faci falta. Ja és pólvora mullada. Ara l’Estat ho està cremant tot. I, malgrat és un enfrontament important, no és pas decisiu. Què els quedarà després? Res. No res que pugui convèncer ningú, si més no.

Passarà el 27 de setembre i tan sols els quedaran tres opcions: no fer res –continuar pel mateix camí– prendre represàlies contra el nou govern i la nova majoria o seure a negociar. La segona opció els aboca a l’abisme. La tercera… bé, ja he dit que, des del 2012, estic convençut que l’Estat sembla abocat a cometre els mateixos errors històrics de sempre.

Nosaltres no haurem perdut i seguirem dempeus, somrient, persuadint, convencent, reunint-nos un nou 11 de setembre, demostrant-nos a nosaltres mateixos i al món que som el que som perquè ho volem ser. Perquè tenim temps. Perquè anem molt lluny. Perquè és quan votem que hi veiem clar.

Publicat dins de Política catalana | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Crític, un mitjà sense sentit periodístic

Critics

Per què no renovaré la meva subscripció a Crític

Fa gairebé un any vaig participar a la campanya que Crític endegà a Verkami per obtenir finançament. Ho vaig fer convençut que el projecte s’ho valia, m’identificava amb el que vaig entendre era la seva línia editorial, la proposta era sòlida; els periodistes que la impulsaven – Roger Palà, Sergi Picazo i Joan Vila– em mereixien confiança, força personalitats que hi donaven suport també i la descripció del projecte era engrescadora. Un dels detalls que em va convèncer més fou el nom: Crític. Sentit Crític. Vaig pensar que un nom tan grandiloqüent com aquest implicava una gran responsabilitat i això esperonaria els seus responsables a ser-ne mereixedors. M’equivocava.

Abans d’entrar en matèria vull fer dues precisions. La primera té a veure amb la meva filiació cívico-política. No milito ni he militat mai en cap partit, em considero social-liberal, soc republicà i ateu. Tan sols he votat una vegada a CiU –ja fa uns anys, més endavant veureu per què ho esmento– la resta ho he fet a dos partits d’esquerra, sempre els mateixos. La segona té a veure amb la llibertat de consciència, de pensament, d’expressió i els seus límits: qualsevol persona té el dret de dir el que vulgui i el deure de fonamentar-ho, distingint en tot moment fets, hipòtesis i opinions. Habitualment aquest codi s’exigeix als mitjans de premsa però jo ho faig extensiu a tothom. El civisme exigeix que tots siguem i ens fem responsables del que diem, assumint que podem cometre errors encara que s’actuï de bona fe.

Un cop rendit el tribut als éssers de pell fina, demagogs de combat i professionals de l’esquinçament de vestidures, comencem.

Manca fonamental de sentit crític

Els primers articles que vaig llegir de Crític no em feren massa el pes. El projecte era molt jove i el temps no ha resolt el que els articles no contenien. Ha estat un any de desencant, de dubte creixent. La solució, la decisió de deixar la subscripció, me la va donar el mateix Crític quan va anunciar el seu acte ‘Els reptes d’un any crític’ amb la presència de Teresa Forcades. Vaig entendre que aquest era el final.

Teresa Forcades representa una opció política que respecto i amb la que parcialment coincideixo. El problema és que la coneguda com a ‘monja antivacunes’ s’entesta en negar fets científics extensament demostrats i fomenta la irresponsabilitat. Entrant en el detall podem discutir si la gestió de les vacunes és més o menys encertada, però la de Forcades és una esmena a la totalitat; ella nega més de dos-cents anys de progrés científic, un progrés que ha salvat la vida a centenars de milions de persones. No puc entendre que un mitjà que fa gala de sentit crític en tingui tan poc. Negar l’eficàcia y la bondat de les vacunes, avui en dia, és com sostenir que la terra és plana amb la diferència que aquest últim extrem no li costarà la vida a ningú. Per a mi el sentit crític comença destriant el gra de la palla. Hi ha desenes de persones a Catalunya amb més bagatge polític que la Forcades i en la mateixa sintonia política. Arcadi Oliveres n’és un, sense anar més lluny. Ignoro què pensa envers la vacunació, però no es dedica a dissuadir els pares que vacunin els seus fills. Qüestió de responsabilitat.

Periodisme d’investigació?

El que jo demano a un projecte de periodisme d’investigació és periodisme i investigació. Això és el que Crític diu al seu Web:

CRÍTIC és un mitjà de comunicació especialitzat en periodisme d’investigació impulsat per una cooperativa de periodistes. Editem cada setmana un reportatge amb profunditat sobre un tema d’actualitat política, econòmica o social. També publiquem continguts diaris d’opinió, anàlisi i entrevistes. També editem revistes monogràfiques en paper sobre temes de gran interès social. Una aposta pel periodisme amb #sentitcrític, que es finança mitjançant les subscripcions.

Ens adrecem a una comunitat interessada en el periodisme d’investigació. Creiem en el periodisme incòmode, el que aborda els temes amb profunditat, context i dades, contrastant les fonts i sense caure en el pamflet. Apostem pel periodisme reposat o slow journalism: menjar poc i pair bé. Volem defugir el fast food informatiu i el “periodisme de tuits”. També volem visualitzar i potenciar veus crítiques en l’àmbit de l’anàlisi i l’opinió, amb l’objectiu de trencar amb l’univers autoreferencial dels “opinòlegs” i tertulians. Creiem que un millor periodisme vol dir uns millors ciutadans, més ben informats i més lliures a l’hora de prendre decisions.

No he trobat més profunditat de la que puc trobar a molts altres mitjans i blogs, alguns gratuïts, altres de pagament. Amb l’opinió i l’actualitat, tres quarts del mateix. El millor són les entrevistes però aquest és un gènere que ha reviscolat els últims anys i mitjans grans i petits n’ofereixen de molt bones.

M’agrada el periodisme incòmode, però això no vol dir esbiaixat. Veig context escàs, dades sofregides i poc elaborades. Domina el to de pamflet. Han trencat amb l’univers habitual d’opinòlegs i tertulians però n’han creat un de propi. Potser jo no he entès el projecte. Potser ells s’han explicat malament. En qualsevol cas crec que anirà bé repassar els motius pels quals no renovaré la meva subscripció.

Poc periodisme

Periodisme d’investigació és un binomi molt ambiciós. En primer lloc hi ha d’haver periodisme. Els tres primers punts del codi deontològic publicat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya diuen que el periodisme consisteix, com a mínim, en:

  • Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.
  • Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones […].
  • Rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions —i les opinions que se’n derivin— que s’hagin demostrat falses […].

Amb una simple mirada ens adonem que els titulars de molts –massa– articles de Crític no encaixen amb el primer punt i són clarament tendenciosos. En veurem alguns exemples:

La Generalitat ha adjudicat més de 30 milions als Sumarroca després de l’escorcoll de Teyco

Es dóna a entendre que, o bé no hauria d’haver-ho fet, o bé és lleig. El problema és que, amb la llei a la mà, la Generalitat no pot impedir a Teyco participar a cap concurs públic sempre i quan no concorrin causes d’exclusió descrites als reglaments de concursos públics. I si resulta que la oferta de Teyco és la millor segons aquestes mateixes regles, el més provable és que guanyi; ans al contrari la Generalitat es podria trobar amb un litigi legal que, en cas de perdre, li duria encara més problemes.

La fundació de Convergència rep 2,9 milions en ‘donacions i altres ingressos’ en el últims tres anys

Com en el cas anterior, el titular dóna a entendre que s’ha fet quelcom il·legal o malament, quan les donacions de les que parla l’article són legals. El titular predisposa en contra de Convergència ja abans de començar a llegir la notícia.

10 exemples d’enganys i de fracassos de parcs temàtics: molt soroll per no res

Tot i que pot ser interessant conèixer el costat fosc dels parcs temàtics el titular no podria ser més negatiu. A més, a poc que un s’hi posi, trobarà 10 exemples de tot el contrari. Però es dóna a entendre que tots els parcs temàtics són un engany i un fracàs. I es carrega contra Barcelona World, és clar. El cos de l’article deixa entreveure que han hagut d’arrambar amb tot tipus de projectes i que ‘enganys i fracassos’ és una forma molt particular de resumir-ho.

Desconstruint el conseller Boi Ruiz

Aquí el problema no és el titular –bàsicament neutre– sinó la il·lustració que l’acompanya i que reprodueixo a continuació. No calen paraules per veure de quin peu calça l’article:

Captura de pantalla 2015-09-16 a les 17.29.39

La Caixa treu més suc a Barcelona World a causa d’una requalificació urbanística d’última hora

Treure més suc, esprémer encara més, deixar sec. Emprar aquesta expressió ja és esbiaixat i predisposa en contra de La Caixa.

La reforma universitària de Wert afavorirà el negoci dels màsters

Només farà això, afavorirà el negoci dels Màsters? Això és bo o dolent? Suposo que deu ser dolent tal com està estructurat el titular. La il·lustració també contribueix a que el lector es posicioni en contra del ministre abans de llegir la notícia. Com haurien quedat aquests mateixos titulars amb una redacció més neutra? A veure:

Teyco, empresa de la família Sumarroca, continua guanyant concursos públics

Repassem tres anys de donacions d’empresaris i particulars a CatDem, la fundació de Convergència

Els parcs temàtics no sempre arriben a bon port

Desconstruint el conseller Boi Ruiz (en aquest cas n’hi hauria prou d’escollir una il·lustració neutra)

La Caixa obté plusvàlues per valor de xxx € gràcies a una requalificació dels terrenys de Barcelona World

Analitzem les conseqüències de la reforma universitària del ministre Wert

No són un prodigi. Potser no tenen el ‘ganxo’ de les de veritat, no fan trempar, però intenten ser objectives o, si més no, neutres. És al cos de l’article on s’han de donar els elements de judici que permetin fer-nos una idea de si realment la cosa fa pudor de socarrim o tot plegat són vaguetats.

El problema no és que un mitjà tingui línia editorial o fins i tot ideològica, només faltaria. Grans diaris arreu del món en tenen i no se n’amaguen, però no per això renuncien tan clarament a la objectivitat; ser absolutament objectiu és impossible però un pot intentar-ho.

Crític empra els titulars per deixar ben clar contra qui es dirigeix. Això pot ser opinió –com aquest article que esteu llegint– o propaganda, però no és periodisme.

Poca investigació

Si de periodisme n’hi ha més aviat poc i tot plegat fa ferum de propaganda la investigació, el principal objectiu de Crític, és escassa i de curta volada. Per començar se’m fa molt difícil entendre com una estructura professional tant modesta com la de Crític pot publicar un autèntic article d’investigació cada setmana. Des de la seva aparició n’han publicat 54.

Tots els titulars esmentats fins ara han estat extrets d’aquest apartat. Ara analitzarem breument el cos que acompanyen alguns dels titulars per veure fins a quin punt hi ha investigació o un simple sofregit de mitges veritats i fonts periodístiques.

La Generalitat ha adjudicat més de 30 milions als Sumarroca després de l’escorcoll de Teyco

El problema més greu d’aquest article és la manca de context. Ni s’informa ni s’enllaça cap font que permeti entendre la complexitat de les adjudicacions públiques. Sense aquest context és molt fàcil –massa fàcil– fer passar bou per bèstia grossa i suggerir que s’està actuant malament.

Un altre problema són les fonts d’informació. Aquest article és de l’1 de setembre de 2015 però la major part del material ve reciclat d’un altre del 28 d’octubre de 2014. És a dir, que aquesta ‘investigació’ no és nova. La resta de la informació continguda prové de fonts secundàries tan fiables –o tan poc– com el mateix Crític: el diari El País –amb abundància d’articles escrits per Oriol Güell– i El Diari de Girona. La única informació realment elaborada per l’equip de Crític és una relació d’obres adjudicades a les empreses de Sumarroca basant-se en informació pública a l’abast de qualsevol; un cop més la informació s’ofereix sense contextualitzar, és a dir, sense comparar-la amb el total d’obra adjudicada. D’aquesta manera és inevitable que qualsevol quantitat expressada en milions d’euros sembli una fortuna en termes absoluts per qualsevol persona amb un sou normal o, encara més, a l’atur.

La llàstima és que els indicis en contra de la família Sumarroca i les seves empreses són prou contundents com per poder fer periodisme seriós sense haver de recórrer a tant de groguisme. N’hi hauria prou redactant l’article d’una altra manera i dient les coses pel seu nom: indicis, circumstàncies, proves, context, etc.

La fundació de Convergència rep 2,9 milions en “donacions i altres ingressos” en els últims tres anys

Amb aquest article tenim un problema d’enfocament i dimensionament a més d’un greu exemple de mala praxi periodística. Llegim l’entradeta de l’article:

La Fundació CatDem, que està sent investigada per un possible cas de finançament il·legal de Convergència, ha rebut 2,9 milions d’euros en donacions privades i altres ingressos només en els últims tres anys. Els comptes de l’entitat, als quals CRÍTIC ha tingut accés en exclusiva, revelen que la CatDem és la fundació vinculada a un partit polític català que més donacions i subvencions rep cada any. L’any 2014 va rebre exactament 804.000 euros com a “donacions i altres ingressos” i 309.043 euros en “subvencions oficials”.

La primera subordinada que ens informa de la investigació judicial és rellevant però està fora de context perquè els 2,9 milions dels que parla Crític són legals i estan declarats. En termes informatius hauria estat tan legítim com informar-nos del color de les parets de les seves oficines. No tan interessant, és clar.

El problema més greu per a un mitjà que es vanta d’investigador és la pretesa exclusiva d’una informació disponible per a qualsevol al web de la CatDem com al registre de Fundacions. No hi ha cap exclusiva. La informació no tan sols és pública, la publica anualment la pròpia fundació. El més hilarant és que el proper article confessa que:

CRÍTIC, a través del Registre d’Associacions i Fundacions de la Generalitat de Catalunya, ha pogut accedir als comptes de resultats de la Fundació CatDem dels últims dos anys.

No fotem. Anar a un arxiu públic pot ser periodisme, ho podem considerar investigació, però no atorga al mitjà cap ‘exclusiva’. La resta de l’article es limita a malfiar de la Memòria econòmica publicada per la CatDem sense aportar cap prova. Cap ni una. El que ja és de traca és quan l’article ‘d’investigació’ diu el següent:

Els indicis per sospitar d’un cas de finançament il·legal de CDC serien, segons s’ha publicat a ‘El País’, un document fet a mà trobat en una caixa forta del conseller delegat de Teyco, Jordi Sumarroca, que detalla adjudicacions públiques i un càlcul del 3%; i, d’altra banda, uns ‘e-mails’ entre Sumarroca i l’extresorer de CDC Daniel Osàcar en els quals es relacionarien els suposats pagaments fets amb les adjudicacions. L’últim pagament de Sumarroca, anotat a mà, seria d’uns 50.000 euros al març de 2014.

Els indicis per sospitar són unes anotacions apòcrifes en un paperot que ni tan sols esmenta la CatDem, l’autoria del qual no ha pogut ser comprovada, que ha estat filtrat pel jutjat o la policia ves a saber amb quin interès i que no fou primícia de ‘El País’ sinó de ‘El Mundo’ ? Se suposa que tot l’article de la CatDem se sustenta en aquests ‘indicis’? On és la investigació? El mateix Agustí Colomines, director de la CatDem del 2007 al 2013, va posar en evidència a Crític en un article al seu blog.

Tots els casos esmentats i molts altres articles pateixen els mateixos problemes. Insinuacions, fonts secundàries, manca de context, biaix ideològic, fets agafats pels pèls. Un dels exemples més clamorosos és aquest:

Els apartaments turístics de la Presidenta del Parlament

El titular és correcte, sense biaixos ni segones lectures. El problema, en aquest article, és la seva irrellevància. Hi ha investigacions que no duen enlloc o que no donen més que per a una xafarderia, com és el cas. Quan a un li parlen dels ‘apartaments turístics de la Presidenta del Parlament’ pot pensar en dos apartaments, quatre, vuitanta cinc o una urbanització sencera. Com d’important és el cas? Aquesta és l’entradeta:

La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i la seva família tenen interessos en un sector econòmic especialment sensible, i més en plena campanya de les municipals: els pisos turístics de Barcelona. Segons ha pogut saber CRÍTIC, la mateixa De Gispert és copropietària d’un bloc d’apartaments turístics al barri del Camp de l’Arpa. El seu marit, Jaume Díez, i la seva filla Maria són accionistes de BarcelonaForRent Apartments, una empresa dedicada al lloguer de pisos turístics. El seu fill, Xavier de Gispert Díez, és ‘apartment manager’ de l’empresa i alhora conseller de Promoció Econòmica del Districte de l’Eixample. CiU, amb ella com a presidenta del Parlament, va aprovar el 2011 una llei per simplificar la normativa d’habitatges d’ús turístic i agilitzar-ne el lloguer. Aquest mitjà s’ha posat en contacte amb De Gispert: ho admet, diu que no es beneficia directament del lloguer dels pisos i reivindica que no existeix cap incompatibilitat legal.

Bufa! Sembla que aquí hi hagi diners a cabassos! La cosa és més prosaica. L’empresa és una Societat Limitada familiar i, malgrat no és del tot incorrecte parlar d’accionistes, no esmentar que és una S.L. fa lleig.

Es pot argumentar que hi ha S.L. que són molt grans. És cert, però aquí estem parlant d’un ‘bloc d’apartaments’ de… tres habitatges. I per la foto del mateix reportatge, no massa grans. Ni a primera ni segona línia de mar. És llavors quan un entén que l’’apartment manager’ no és cap càrrec directiu multimilionari sinó qui s’encarrega de gestionar aquesta modesta propietat i empresa turística. Com acaba l’article?

Fonts pròximes a la família De Gispert afirmen que la finca del carrer Finestrat forma part d’una operació immobiliària fallida promoguda pel marit de la presidenta del Parlament. En aquests moments, la finca estaria buscant infructuosament un comprador. Mentre la venda no es concreta, l’explotació dels pisos turístics serviria per alleugerir el pagament de la hipoteca.

És a dir, que varen intentar dur a terme una operació immobiliària, no els va sortir bé i ara estan mirant de rendibilitzar el bloc mentre busquen comprador. Nois, per ser tota una Presidenta del Parlament no sembla que els contactes li hagin permès fer-se d’or amb aquesta operació. Això per no parlar de les ‘fonts pròximes’. Recordem el segon punt de codi deontològic del Col·legi de Periodistes:

Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones […].

Tots entenem que el periodisme pot fer de més i de menys, que hi ha recursos estilístics que permeten anar un xic més enllà del que marca la ortodòxia, que tot periodista s’ha d’ajustar al to, estil i línia editorial del mitjà pel qual treballa, però quan tot plegat implica passar-se per l’arc del triomf la obligació de difondre informacions fonamentades, bona nit i tapa’t.

Oi que sembla que tan sols m’ocupi d’articles que parlen de Convergència o del Partit Popular? El tractament negatiu està molt poc repartit. Primer veurem un recompte de les vegades que Crític ha parlat de partits polítics o han aparegut esmentats en una notícia (dades extretes de la seva Hemeroteca i ordenats per nombre d’aparicions o esments):

  • CUP: 31
  • CiU: 29
  • Podemos: 19
  • ICV-EUiA: 18
  • PSC: 17
  • PP: 15
  • BeC: 13
  • ERC: 11
  • Ciutadans: 5
  • Junts pel Sí: 4
  • CSQEP: 3
  • PSOE: 3
  • ANC: 2
  • Òmnium: 2

Aquest recompte és sobre el total de notícies publicades, reportatges d’investigació inclosos. El partit més esmentat és la CUP i el to sempre ha estat neutre o positiu. El segon lloc és per CiU i el to habitualment ha estat negatiu, com també li passa a Ciutadans. Catalunya Sí Que Es Pot compta amb 3 mencions, una més de l’ANC i Òmnium malgrat existeix tan sols des de fa dos mesos. Podemos ha aparegut 19 vegades, amb tractament habitualment positiu, tot i que la seva presència és més tardana i menys decisiva a Catalunya que ERC (11 mencions), PSC (17 mencions) o el PP (15 mencions). Tot i el pes relativament menor de ICV-EUiA, aquesta formació ha aparegut esmentada en 18 ocasions.

Crític carrega les tintes contra Convergència i Unió, Ciutadans i PP, en menor mesura contra el PSC i el PSOE. A alguns gairebé els ignora malgrat el pes que tenen en l’actualitat catalana, com ANC o Òmnium. Per a la resta el to és neutre o positiu.

Conclusions: periodisme, biaix polític i producte.

Crític és un mitjà de comunicació esbiaixat. Sembla que els periodistes i editors de Crític estiguin convençuts que hi ha tres menes de polítics: els de dretes són males persones, els de certa esquerra són bons però equivocats i els d’una altra esquerra, a més de bons, estan en possessió de la veritat.

Ser de dretes no és cap delicte. Militar en un partit de dretes, tampoc. Entenc que la lupa s’ha de posar sobre els governants i que molts d’ells, en aquest moment, resulta que són de dretes. Entenc que el poder desgasta, en temps de crisi desgasta molt més i que hi ha mesures (anti) socials que fan que els partits de dretes generin més noticies negatives.

Entenc que tot plegat, com ja he dit en més d’una ocasió, es pot passar pel sedàs d’una línia editorial definida però el biaix de Crític el situa molt a prop de pamflets per embolicar l’entrepà com La Razón, però de signe contrari. Afortunadament no hi arriben perquè de Marhuenda tan sols n’hi pot haver un en tot l’espectre de la premsa de l’Estat, però fan un flac favor a la premsa en general, a la catalana, al dret d’informació i a la llibertat d’expressió exhibint una línia política tant accentuada.

Tot plegat no tindria cap importància si Crític hagués declarat el seu biaix d’entrada, si fos un blog o un mitjà d’opinió, si no s’haguessin revestit amb un nom tan contundent ni amb la responsabilitat que això suposa. Però ho han fet, alguns vàrem comprar i alguns, com jo, hem decidit no renovar la subscripció.

Vol dir això que Crític és un mal producte? De cap manera, és un bon producte de comunicació que mancava a l’ecosistema informatiu català. Per a una part del públic és el mitjà ideal, n’hi ha prou de veure els hooligans que comenten i aplaudeixen els articles sense cap mena d’esperit crític, lectors que s’empassen el que els llencen. Crític és el mitjà propagandístic i de combat que certa esquerra antisistema necessitava per refermar els seus prejudicis, un estil molt habitual en la (ultra)dreta, però ni és periodístic, ni és d’investigació ni compta amb el que jo considero sentit crític. Una llàstima.

Publicat dins de Periodisme, Política catalana | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 5 comentaris

Antimasisme: la intel·ligència retallada

RETALLADA

Ha sorgit una nova ideologia: l’antimasisme. Es tracta d’un grupuscle suposadament esquerranós que pivota el·lípticament al voltant de dos focus, dos conceptes: ‘Artur Mas’ i ‘retallades’. Afirmen que les retallades són culpa d’Artur Mas i que Artur Mas és el culpable de les retallades. D’aquí no surten. Malgrat ser objectivament certa, aquesta visió de la pel·lícula es queda molt curta. I és tristament simplicadora, com dir que una bombeta s’encén perquè premem l’interruptor. És d’una intel·ligència retallada.

La intel·ligència retallada és una arma grollera que destrueix el debat i els matisos. És de curt abast, té molt poca punteria i és devastadora, ho arrana tot amb demagògia de gran calibre. És fàcil d’amagar i la treuen quan menys t’ho esperes. D’intel·ligència retallada n’hi ha una mica a tot arreu, però poques ideologies la practiquen tant com l’antimasisme.

Oposar-se a Artur Mas és política i intel·lectualment legítim. Per oposar-se a polítiques concretes és recomanable oposar-se a aquells qui les encapçalen, d’altra manera és complicat trobar un interlocutor vàlid. Se suposa que, en democràcia –fins i tot en una tant imperfecta com la nostra– la oposició es basa en el diàleg i en fer evident l’error del contrari. L’antimasisme ideològic neix quan Gemma Ubasart, després del míting de la Vall d’Hebrón, afirmà:

Després del 9-N Mas va tenir un mes de glòria, però al míting de la Vall d’Hebron vam veure l’odi que desperta la seva persona i aquest odi contra Mas és el que farem servir contra ell en la campanya.

Aquest és el seu naixement, però la llavor hem de cercar-la en els anys de plenitud del pujolisme. L’antimasisme és la reacció visceral al pujolisme ara que Jordi Pujol ja no és un objectiu adient per a projectar-hi l’odi. És un personatge amortitzat i, com a tal, poc productiu en termes de rèdit polític. Per això una part de l’esquerra que mai va suportar l’hegemonia pujolista i que no es va sentir rescabalada amb els governs del Tripartit projecta la seva fel envers l’hereu polític, una fel reconcentrada, destil·lada durant anys de frustració. Odi.

Una cosa és presentar el teu contrincant polític com el Papus o l’home del sac i una de ben diferent alimentar l’odi. L’odi és una emoció extrema tan aliena com immune a la raó. Sense raó no hi ha comunicació i es fa molt difícil qualsevol oposició argumentada, per agressiva que sigui. Així és com sorgeixen éssers unidimensionals a qui els han retallat la intel·ligència i que empren, com a única mesura, la presència o no d’Artur Mas a qualsevol lloc. Alguns exemples:

  • Si David Fernández s’abraça amb Artur Mas el líder de la CUP s’ha venut.
  • Si a la llista de ‘Junts pel Sí’ hi ha Artur Mas, tota la llista és còmplice de les retallades.
  • Si Artur Mas lidera –aparentment– el procés sobiranista, tot el procés és un instrument en mans d’Artur Mas.

O l’antimasisme pateix símptomes de trastorn obsessiu-compulsiu o Artur Mas té propietats sobrenaturals, com un rei Mides invers que converteix en fems tot el que toca. Aviat els antimasistes voldran prohibir el bany en tota piscina en la que es remulli el Molt Honorable o l’accés a qualsevol platja que trepitgi per por que els nens es contaminin de liberalisme.

L’odi és quelcom que es gira en contra de qui el promou. Malgrat la massa d’antimasistes és més petita del que la seva fressa podria fer pensar són un extrem tant polaritzat com el Tea Party nordamericà, una facció capaç de frustrar qualsevol aproximació que ‘Catalunya Sí Que es Pot’ faci cap a un sobiranisme en el que encara hi viatgi en Mas. Si Mas és la representació del Lucifer Neoliberal a la terra pactar amb ell serà sempre anatema. Sempre. I qualsevol entesa transaccional serà impossible. Llavors s’obrirà davant seu el camí cap a la marginalitat.

L’odi no és política, és antipolítica. Abstenir-se de pensar i raonar és, com abstenir-se de votar, esdevenir un súbdit mesell que deixa que altres decideixin, encara que siguin els líders i instigadors de l’odi que retalla la intel·ligència. Una nova res publica de ciutadans necessita més política, no menys. L’odi, l’antimasisme, va en la direcció contraria.

Publicat dins de Política catalana | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari